El cas de Trump... d’algú que vol que perdi

https://nytimes.com/opinion/columnists/donald-trump-election

No pots vèncer un oponent si et negues a entendre què el fa formidable. Sens dubte, el fet geopolític més important del segle és la migració massiva de persones de sud a nord i d’est a oest, provocant canvis tectònics demogràfics, culturals, econòmics i, en definitiva, polítics. Trump ho va entendre des de l’inici de la seva candidatura presidencial el 2015, el mateix any que Europa es va veure aclaparada per una migració en gran part descontrolada des de l’Orient Mitjà i Àfrica. Com va dir l’any següent, “Una nació sense fronteres no és en absolut una nació. Hem de tenir un mur. L’estat de dret importa!" Molts dels opositors de Trump es neguen a veure la migració pràcticament sense control com un problema per a Occident. Alguns d’ells ho veuen com una oportunitat per demostrar el seu humanitarisme. Altres ho veuen com una font inesgotable de mà d’obra barata. També tenen el costum de denunciar com a racistes els qui no hi estan d’acord. Però fer complir el control a la frontera, ja sigui a través d’un mur, una tanca o algun altre mecanisme, no és racisme. És un requisit bàsic de l’estat i de la població, que qualsevol nació té l’obligació de protegir i estimar. Només ara, a mesura que les conseqüències de l’enfocament laxaïc de Biden sobre la migració…   massiva s’han fet de manera depriment evidents a les voreres i als refugis i escoles públiques de ciutats liberals com Nova York i Chicago, els opositors de Trump en aquest tema comencen a veure el sentit. La segona gran cosa que Trump va encertar va ser sobre la direcció general del país. Trump va portar una onada de pessimisme cap a la Casa Blanca, un pessimisme que els seus detractors no compartien perquè parlava d’una Amèrica que no veien o només entenien com una caricatura. Però igual que aquest any, quan les elits liberals insisteixen que les coses van bé mentre que la majoria aclaparadora dels nord-americans diuen que no, la visió poc afavoridora de Trump va captar l’estat d’ànim del país. Pel que fa a la política exterior, val la pena preguntar-se: el món se sent més segur sota Biden, amb la invasió russa d’Ucraïna, l’atac de Hamàs i Hezbollah a Israel, els atacs de Houthi a la navegació en aigües internacionals, l’amenaça oberta xinesa d’envair Taiwan, que no pas sota? Trump? Pot ser que Trump hagi generat molt de soroll, però la seva xerrada bogeria i l’aire d’imprevisibilitat semblaven mantenir els adversaris nord-americans en guàrdia i fora d’equilibri d’una manera que la precaució instintiva i la manera feble de Biden simplement no ho fan.